En este espacio existe libertad absoluta de expresión: Todo el mundo puede decir lo que quiera y en la lengua que quiera. Éste derecho sólo está limitado por el respeto a la libertad de los demás y el buen gusto.
El grupo
diumenge, 4 de novembre del 2007
dijous, 1 de novembre del 2007
Tema 2.- El cànon classicista: l'art grecorromà com a model pel Renaixement i el Neoclassicisme.
Resumen de las exposiciones que se realizaron el día 23 de Octubre de 2007 por los diferentes grupos del seminario 1.3.
En primer lugar intervino el grupo formado por
Georgina Lliró
Iris Morales
Mar Osorio
Mercè Parra
en el Rol I que trata de explicar qué elementos del arte grecorromano adoptan, siguen, revisionan, etc. los autores del Renacimiento y el Neoclasicismo.
Se inició la exposición con los períodos de la historia del arte en que la influencia grecorromana afectó a la representación artística posterior. Estos períodos son:
• Renacimiento (hacia. 1400-1600): Recuperación de la cultura grecorromana.
• Neoclasicismo (hacia. 1750-1800): Crisis del Antiguo Régimen. Restauración de los valores de la antigüedad clásica.
En el Renacimiento se puede decir que aparece una recuperación de la cultura grecorromana, como un fin elevado. Y en el Neoclasicismo, ésta recuperación surge de la crisis del Antiguo Régimen y su posterior restauración de valores de la antigüedad clásica.
Pasaron a dividir esta influencia en tres apartados: pintura, escultura y arquitectura.
Dividiéndolos, a su vez, en el período renacentista y en el período neoclasicista.
Pintura Renacentista:
Se pusieron dos ejemplos: El nacimiento de Venus de Botticelli y La escuela de Atenas de Rafael.
También se expusieron las características que los pintores renacentistas establecieron, basándose en el modelo grecorromano, y que consistían en:
• Temas mitológicos
• Equilibrio
• Búsqueda de la Belleza
• Perspectiva
• Murales
Pintura Neoclasicista:
Se pusieron dos ejempos y también se expusieron las características que los pintores neoclásicos establecieron, basándose en el modelo grecorromano, y que consistían en:
• Temes de la cultura grecorromana
• Equilibrio
• Sosiego
• Simetría y proporción
• Claridad compositiva
Se concluyó esta exposición con dos ejemplos griegos, el primero la pintura sobre cerámica, una cratera de hacia el 450 a.C. y el segundo, un fresco encontrado en las ruinas de Pompeya del siglo I a.C.
Estos dos ejemplos fueron expresados al final de esta exposición por el motivo que en pintura es más difícil poseer ejemplos de la pintura grecorromana. Hasta el descubrimiento de las pinturas de Pompeya y Herculano, sólo se puede
apreciar la pintura sobre piezas de cerámica. Todo lo contrario de lo que pasó con la escultura que al estar realizada por materiales como el marmol o el bronce, es capaz de resistir el paso del tiempo. Esta escultura és la que se muestra a continuación.
El grupo empezó su exposición mostrando tres ejemplos de escultura grecorromana y sus características. Estas obras realizadas en mármol son el Laocoonte, Hermes con Dionisio infante de Paraxíteles y el Doríforo de Policleto.
Las características de la escultura clásica són:
• Belleza y equilibrio
• Cuerpo humano: motivo principal
• Volumen
• Expressión
• Predominio líneas curvas
• Mármol.
En la escultura renacentista se describe cómo los autores, utilizando la misma influencia comentada de la pintura, usan la línea artística grecorromana para representar temas de bíblicos como es el caso del David de Miguel Ángel o el de Donatello.
En el caso de la escultura neoclásica, el grupo comenta que és la misma situación de la pintura neoclásica y pero haciendo hincapié en la temática mitológica.
En el caso de la arquitectura, el grupo habló de:
• El orden arquitectónico como el conjunto de regles formales y proporcionales que unen entre si todas las partes de un edificio.
• Los capiteles,
• Los arquitraves
Y comparó el Coliseo de Roma y el Palacio Farnese incidiendo especialmente en los órdenes dórico, jónico y corintio de los capiteles.
Para comparar entre sí, el Panteón romano, el Duomo de Brunelleschi y La Madelleine de Vignon se habló de:
• Cúpula
• Planta
• Pórtico principal
• Frontón
• Friso
• Espacios interiores
Como nexos de unión entre estas obras arquitectónicas, desde la planta de templo griego como elemento recuperado en La Madeleine.
Otra relación totalmente distinta pero de influencia también de origen griego, sería la planta redonda y basilical del Templo de Delfos.
Conclusiones:
Se ha de restaurar y restablecer un mundo cultural y una manera de ser i vivir al estilo clásico sin hacer una imitación directa. Ejemplo: Eros y Psiqué de Cánova.
A continuación se muestran las imágenes con las que el grupo reforzó sus argumentos:
En primer lugar intervino el grupo formado por
Georgina Lliró
Iris Morales
Mar Osorio
Mercè Parra
en el Rol I que trata de explicar qué elementos del arte grecorromano adoptan, siguen, revisionan, etc. los autores del Renacimiento y el Neoclasicismo.
Se inició la exposición con los períodos de la historia del arte en que la influencia grecorromana afectó a la representación artística posterior. Estos períodos son:
• Renacimiento (hacia. 1400-1600): Recuperación de la cultura grecorromana.
• Neoclasicismo (hacia. 1750-1800): Crisis del Antiguo Régimen. Restauración de los valores de la antigüedad clásica.
En el Renacimiento se puede decir que aparece una recuperación de la cultura grecorromana, como un fin elevado. Y en el Neoclasicismo, ésta recuperación surge de la crisis del Antiguo Régimen y su posterior restauración de valores de la antigüedad clásica.
Pasaron a dividir esta influencia en tres apartados: pintura, escultura y arquitectura.
Dividiéndolos, a su vez, en el período renacentista y en el período neoclasicista.Pintura Renacentista:
Se pusieron dos ejemplos: El nacimiento de Venus de Botticelli y La escuela de Atenas de Rafael.
También se expusieron las características que los pintores renacentistas establecieron, basándose en el modelo grecorromano, y que consistían en:
• Temas mitológicos
• Equilibrio
• Búsqueda de la Belleza
• Perspectiva
• Murales
Pintura Neoclasicista:
Se pusieron dos ejempos y también se expusieron las características que los pintores neoclásicos establecieron, basándose en el modelo grecorromano, y que consistían en:
• Temes de la cultura grecorromana
• Equilibrio
• Sosiego
• Simetría y proporción
• Claridad compositiva
Se concluyó esta exposición con dos ejemplos griegos, el primero la pintura sobre cerámica, una cratera de hacia el 450 a.C. y el segundo, un fresco encontrado en las ruinas de Pompeya del siglo I a.C.
Estos dos ejemplos fueron expresados al final de esta exposición por el motivo que en pintura es más difícil poseer ejemplos de la pintura grecorromana. Hasta el descubrimiento de las pinturas de Pompeya y Herculano, sólo se puede
apreciar la pintura sobre piezas de cerámica. Todo lo contrario de lo que pasó con la escultura que al estar realizada por materiales como el marmol o el bronce, es capaz de resistir el paso del tiempo. Esta escultura és la que se muestra a continuación.El grupo empezó su exposición mostrando tres ejemplos de escultura grecorromana y sus características. Estas obras realizadas en mármol son el Laocoonte, Hermes con Dionisio infante de Paraxíteles y el Doríforo de Policleto.
Las características de la escultura clásica són:
• Belleza y equilibrio
• Cuerpo humano: motivo principal
• Volumen
• Expressión
• Predominio líneas curvas
• Mármol.
En la escultura renacentista se describe cómo los autores, utilizando la misma influencia comentada de la pintura, usan la línea artística grecorromana para representar temas de bíblicos como es el caso del David de Miguel Ángel o el de Donatello.
En el caso de la escultura neoclásica, el grupo comenta que és la misma situación de la pintura neoclásica y pero haciendo hincapié en la temática mitológica.
En el caso de la arquitectura, el grupo habló de:
• El orden arquitectónico como el conjunto de regles formales y proporcionales que unen entre si todas las partes de un edificio.
• Los capiteles,
• Los arquitraves
Y comparó el Coliseo de Roma y el Palacio Farnese incidiendo especialmente en los órdenes dórico, jónico y corintio de los capiteles.
Para comparar entre sí, el Panteón romano, el Duomo de Brunelleschi y La Madelleine de Vignon se habló de:
• Cúpula
• Planta
• Pórtico principal
• Frontón
• Friso
• Espacios interiores
Como nexos de unión entre estas obras arquitectónicas, desde la planta de templo griego como elemento recuperado en La Madeleine.
Otra relación totalmente distinta pero de influencia también de origen griego, sería la planta redonda y basilical del Templo de Delfos.
Conclusiones:
Se ha de restaurar y restablecer un mundo cultural y una manera de ser i vivir al estilo clásico sin hacer una imitación directa. Ejemplo: Eros y Psiqué de Cánova.
A continuación se muestran las imágenes con las que el grupo reforzó sus argumentos:
A continuació va intervenir el grup format per:
Christian Linder
Sandra Martín
Alèxia Martos
Amanda Masha
Andrea Rodríguez
en el Rol II que tracta de cercar quins elements de l’art grecorromà han estat mal interpretats, modificats, desvirtuats,... per artistes posteriors.
Van començar fent una gran classificació entre ARQUITECTURA, ESCULTURA i PINTURA. Comparant cadascuna d’aquestes arts amb les seves
respectives homòlogues clàssiques. Principalment, busquen les diferencies i similituds que es poden apreciar entre una obra del s. XVI i una obra del s. I, per exemple.
En segon lloc, procedeixen a fer-ne la comparativa. Així, es pot observar com el Temple de Sant Francesc de Rímini ha estat inspirat en l’Arc d’August. O també,
com el Palau de Villa Capra –que és renaixentista-, van trobar-ne la inspiració en els palaus grecs i romans. I per finalitzar amb l’ARQUITECTURA, com els Propileus de l’Acròpoli han estat font d’inspiració per a la Porta de Brandemburg.
En quant a l’ESCULTURA, es pot observar que l’artista ja no
és el mer artesà de l’època clàssica, ara és tot un intel.lectual: cal que sigui un coneixedor de totes les ciències per a poder treballar les formes amb precisió i pulcritud. Això porta a esquemes geomètrics, no pas com a la Grècia clàssica. Per tant, ara l’escultor ja no es val del canon. Per exemple, en el David de Donatello (1444) no presenta gens de rigidesa i es busca l’expressió més típica de l’home del Renaixement. En general, en aquesta època apliquen una altra temàtica diferent. Tot i que, a Grècia plasmaven figures religioses (mitològiques, en aquell cas), ara es presenten figures que plasmen la imatge de la mare de déu. Si bé és cert que també era tema religiós, ara, però, prendrà un altre caire.
Pel que fa a la PINTURA, expliquen que, com que molts dels originals s’han perdut, això comporta una problemática, ja que hi ha una manca de models. Per tant, cal reinterpretar la pintura a través de les noves formes. Aparició dels olis sobre tela, els quals donen una visió molt diferent de l’obra: ja no serveix de simple decoració, sinó l’art per l’art. D’aquesta manera, com diu Winckelmann, l’ideal de bellesa està en funció de les noves formes.
Els paisatges de fons també són diferents dels d’abans; és a dir, es pot pintar un tema mitològic però el paisatge guarda relació amb l’època actual –s’entén època actual aquesta del Renaixement-.
S’esdevé tota una amplitud cromática. En comparació amb els antics que només utilitzaven quatre colors (negre, groc, vermell i blanc).
Val a dir, però, que la varietat entre la representació de temes i escenes entre ambdues èpoques és força similar.
Per això, es pot dir que la pintura dóna una volta al clàssic amb el mateix canon de valors però amb un transfons diferent.
Conclusións: No n'hi va haver.
A continuació es mostren les imatges amb les que el grup va reforçar els seus arguments:
Christian Linder
Sandra Martín
Alèxia Martos
Amanda Masha
Andrea Rodríguez
en el Rol II que tracta de cercar quins elements de l’art grecorromà han estat mal interpretats, modificats, desvirtuats,... per artistes posteriors.
Van començar fent una gran classificació entre ARQUITECTURA, ESCULTURA i PINTURA. Comparant cadascuna d’aquestes arts amb les seves
respectives homòlogues clàssiques. Principalment, busquen les diferencies i similituds que es poden apreciar entre una obra del s. XVI i una obra del s. I, per exemple.En segon lloc, procedeixen a fer-ne la comparativa. Així, es pot observar com el Temple de Sant Francesc de Rímini ha estat inspirat en l’Arc d’August. O també,
com el Palau de Villa Capra –que és renaixentista-, van trobar-ne la inspiració en els palaus grecs i romans. I per finalitzar amb l’ARQUITECTURA, com els Propileus de l’Acròpoli han estat font d’inspiració per a la Porta de Brandemburg.En quant a l’ESCULTURA, es pot observar que l’artista ja no
és el mer artesà de l’època clàssica, ara és tot un intel.lectual: cal que sigui un coneixedor de totes les ciències per a poder treballar les formes amb precisió i pulcritud. Això porta a esquemes geomètrics, no pas com a la Grècia clàssica. Per tant, ara l’escultor ja no es val del canon. Per exemple, en el David de Donatello (1444) no presenta gens de rigidesa i es busca l’expressió més típica de l’home del Renaixement. En general, en aquesta època apliquen una altra temàtica diferent. Tot i que, a Grècia plasmaven figures religioses (mitològiques, en aquell cas), ara es presenten figures que plasmen la imatge de la mare de déu. Si bé és cert que també era tema religiós, ara, però, prendrà un altre caire.
Pel que fa a la PINTURA, expliquen que, com que molts dels originals s’han perdut, això comporta una problemática, ja que hi ha una manca de models. Per tant, cal reinterpretar la pintura a través de les noves formes. Aparició dels olis sobre tela, els quals donen una visió molt diferent de l’obra: ja no serveix de simple decoració, sinó l’art per l’art. D’aquesta manera, com diu Winckelmann, l’ideal de bellesa està en funció de les noves formes.
Els paisatges de fons també són diferents dels d’abans; és a dir, es pot pintar un tema mitològic però el paisatge guarda relació amb l’època actual –s’entén època actual aquesta del Renaixement-.
S’esdevé tota una amplitud cromática. En comparació amb els antics que només utilitzaven quatre colors (negre, groc, vermell i blanc).
Val a dir, però, que la varietat entre la representació de temes i escenes entre ambdues èpoques és força similar.
Per això, es pot dir que la pintura dóna una volta al clàssic amb el mateix canon de valors però amb un transfons diferent.
Conclusións: No n'hi va haver.
A continuació es mostren les imatges amb les que el grup va reforçar els seus arguments:
Finalment va intervenir el grup format per:
Aina Climent
Patricia Lara
Mariona Martín
Júlia Rosell
Laila Serra
en el Rol III que tracta de cercar quines obres de l’art grecorromà han estat transportades del seu terrer original, modificades, recuperades,... És a dir, expliquen com, de vegades, certes decisions museístiques poden condicionar la nostra percepció de les obres.
I ens ho presenten de la manera següent:
En primer lloc, comencen exposant una introducció històrica i social dels museus.
Com es passa del col.leccionisme d’àmbit privat a les exposicions d’àmbit públic: així s’obren els grans museus, com el British, el Louvre,...i les grans galeries d’art, com la National Gallery,... A més a més, hi ha tota una llarga llista d’explicacions socials i científiques que afavoreixen aquest fet, ja que entre els segles XVIII i XIX es caracteritzen per noves troballes, revolució dels pensaments, científicament noves tècniques, etc. Així té lloc la Revolució Francesa (1789): canvi de paradigmes, en general. També els descobriments arqueològics que es fan a Egipte, Grècia,...
una gran reflexió científica sobre la història,... però els que marcaran molt aquest fet seran l’evolucionisme de Darwin (amb l’obssessió per la classificació, catalogació, ordenació de generes i espècies), i també, el colonialisme: aquell interés per totes les cultures que li són desconegudes a l’home europeu.
En segon lloc, ens mostren l’evolució que ha sofert el MUSEU: del pas de ser un mer magatzem a ser una pròpia obra d’art. I ho exemplifiquen amb el Partenó d’Atenes; ja que, encara avui, és un cas ben actual. Ens parlen del cas “Elgin”: un aristócrata anglès del s. XIX que desvalisa el Partenó. A raó del qual, es formularan dues versions: d’una banda, es pot considerar Lord Elgin com el salvador del patrimoni artístic hel.lènic
enfront del salvatgisme otomà? O bé, cal interpretar-ho contràriament?; és a dir, és simplement l’ambició privada de Lord Elgin el que fa endur-se’n tot aquest art cap a Anglaterra i després cedir-ho al British?
Ens il.lustren aquestes teories amb una cita de Lord Byron que es declina cap a la segona versió: “Ciegos estan los ojos que no vierten lágrimas...”( es pot llegir sencera a la presentació). A més, per a recolzar aquesta hipòtesi, ens esmenten a Melina Mercouri, que va ser ministra de cultura del govern grec- entre les dècades 80 i 90 del s. XX-.
En tercer lloc, ens expliquen el debat que hi ha actualment sobre el Partenó: quin és el lloc que li correspon, al British Museum o Atenes (el seu lloc d’origen)?
Òbviament, s’hi oposen dos arguments:
-l’argument grec a favor de retornar els frisos al seu lloc d’origen, en tant que és el símbol suprem de tota una herencia cultural i, per tant, no es tracta d’una qüestió de retorn de la propietat, sinó de la reübicació de l’obra en el seu terrer originari.
-la resposta británica és una negativa total.
Conclouen amb una cita de Malraux, on expliquen que el significat de l’obra d’art es transforma des del moment en què és exposada al museu i tot allò que ha suposat una revolució de la tecnología amb la possible reproductibilitat de l’art, fent especial èmfasi a la teoria de W. Benjamín: sobre la pèrdua de l’aura a l’època de la reproductibilitat técnica. D’aquesta manera, el concepte de MUSEU, tal com era entès fins ara, està canviant dia rere dia.
A continuació es mostren les imatges amb les que el grup va reforçar els seus arguments:
Aina Climent
Patricia Lara
Mariona Martín
Júlia Rosell
Laila Serra
en el Rol III que tracta de cercar quines obres de l’art grecorromà han estat transportades del seu terrer original, modificades, recuperades,... És a dir, expliquen com, de vegades, certes decisions museístiques poden condicionar la nostra percepció de les obres.
I ens ho presenten de la manera següent:
En primer lloc, comencen exposant una introducció històrica i social dels museus.
Com es passa del col.leccionisme d’àmbit privat a les exposicions d’àmbit públic: així s’obren els grans museus, com el British, el Louvre,...i les grans galeries d’art, com la National Gallery,... A més a més, hi ha tota una llarga llista d’explicacions socials i científiques que afavoreixen aquest fet, ja que entre els segles XVIII i XIX es caracteritzen per noves troballes, revolució dels pensaments, científicament noves tècniques, etc. Així té lloc la Revolució Francesa (1789): canvi de paradigmes, en general. També els descobriments arqueològics que es fan a Egipte, Grècia,...
una gran reflexió científica sobre la història,... però els que marcaran molt aquest fet seran l’evolucionisme de Darwin (amb l’obssessió per la classificació, catalogació, ordenació de generes i espècies), i també, el colonialisme: aquell interés per totes les cultures que li són desconegudes a l’home europeu.
En segon lloc, ens mostren l’evolució que ha sofert el MUSEU: del pas de ser un mer magatzem a ser una pròpia obra d’art. I ho exemplifiquen amb el Partenó d’Atenes; ja que, encara avui, és un cas ben actual. Ens parlen del cas “Elgin”: un aristócrata anglès del s. XIX que desvalisa el Partenó. A raó del qual, es formularan dues versions: d’una banda, es pot considerar Lord Elgin com el salvador del patrimoni artístic hel.lènic
enfront del salvatgisme otomà? O bé, cal interpretar-ho contràriament?; és a dir, és simplement l’ambició privada de Lord Elgin el que fa endur-se’n tot aquest art cap a Anglaterra i després cedir-ho al British?Ens il.lustren aquestes teories amb una cita de Lord Byron que es declina cap a la segona versió: “Ciegos estan los ojos que no vierten lágrimas...”( es pot llegir sencera a la presentació). A més, per a recolzar aquesta hipòtesi, ens esmenten a Melina Mercouri, que va ser ministra de cultura del govern grec- entre les dècades 80 i 90 del s. XX-.
En tercer lloc, ens expliquen el debat que hi ha actualment sobre el Partenó: quin és el lloc que li correspon, al British Museum o Atenes (el seu lloc d’origen)?
Òbviament, s’hi oposen dos arguments:
-l’argument grec a favor de retornar els frisos al seu lloc d’origen, en tant que és el símbol suprem de tota una herencia cultural i, per tant, no es tracta d’una qüestió de retorn de la propietat, sinó de la reübicació de l’obra en el seu terrer originari.
-la resposta británica és una negativa total.
Conclouen amb una cita de Malraux, on expliquen que el significat de l’obra d’art es transforma des del moment en què és exposada al museu i tot allò que ha suposat una revolució de la tecnología amb la possible reproductibilitat de l’art, fent especial èmfasi a la teoria de W. Benjamín: sobre la pèrdua de l’aura a l’època de la reproductibilitat técnica. D’aquesta manera, el concepte de MUSEU, tal com era entès fins ara, està canviant dia rere dia.
A continuació es mostren les imatges amb les que el grup va reforçar els seus arguments:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)