Finalment va intervenir el grup format per:

Aina Climent
Patricia Lara
Mariona Martín
Júlia Rosell
Laila Serra

en el Rol III que tracta de cercar quines obres de l’art grecorromà han estat transportades del seu terrer original, modificades, recuperades,... És a dir, expliquen com, de vegades, certes decisions museístiques poden condicionar la nostra percepció de les obres.
I ens ho presenten de la manera següent:

En primer lloc, comencen exposant una introducció històrica i social dels museus.
Com es passa del col.leccionisme d’àmbit privat a les exposicions d’àmbit públic: així s’obren els grans museus, com el British, el Louvre,...i les grans galeries d’art, com la National Gallery,... A més a més, hi ha tota una llarga llista d’explicacions socials i científiques que afavoreixen aquest fet, ja que entre els segles XVIII i XIX es caracteritzen per noves troballes, revolució dels pensaments, científicament noves tècniques, etc. Així té lloc la Revolució Francesa (1789): canvi de paradigmes, en general. També els descobriments arqueològics que es fan a Egipte, Grècia,... una gran reflexió científica sobre la història,... però els que marcaran molt aquest fet seran l’evolucionisme de Darwin (amb l’obssessió per la classificació, catalogació, ordenació de generes i espècies), i també, el colonialisme: aquell interés per totes les cultures que li són desconegudes a l’home europeu.

En segon lloc, ens mostren l’evolució que ha sofert el MUSEU: del pas de ser un mer magatzem a ser una pròpia obra d’art. I ho exemplifiquen amb el Partenó d’Atenes; ja que, encara avui, és un cas ben actual. Ens parlen del cas “Elgin”: un aristócrata anglès del s. XIX que desvalisa el Partenó. A raó del qual, es formularan dues versions: d’una banda, es pot considerar Lord Elgin com el salvador del patrimoni artístic hel.lènic enfront del salvatgisme otomà? O bé, cal interpretar-ho contràriament?; és a dir, és simplement l’ambició privada de Lord Elgin el que fa endur-se’n tot aquest art cap a Anglaterra i després cedir-ho al British?
Ens il.lustren aquestes teories amb una cita de Lord Byron que es declina cap a la segona versió: “Ciegos estan los ojos que no vierten lágrimas...”( es pot llegir sencera a la presentació). A més, per a recolzar aquesta hipòtesi, ens esmenten a Melina Mercouri, que va ser ministra de cultura del govern grec- entre les dècades 80 i 90 del s. XX-.

En tercer lloc, ens expliquen el debat que hi ha actualment sobre el Partenó: quin és el lloc que li correspon, al British Museum o Atenes (el seu lloc d’origen)?
Òbviament, s’hi oposen dos arguments:
-l’argument grec a favor de retornar els frisos al seu lloc d’origen, en tant que és el símbol suprem de tota una herencia cultural i, per tant, no es tracta d’una qüestió de retorn de la propietat, sinó de la reübicació de l’obra en el seu terrer originari.
-la resposta británica és una negativa total.

Conclouen amb una cita de Malraux, on expliquen que el significat de l’obra d’art es transforma des del moment en què és exposada al museu i tot allò que ha suposat una revolució de la tecnología amb la possible reproductibilitat de l’art, fent especial èmfasi a la teoria de W. Benjamín: sobre la pèrdua de l’aura a l’època de la reproductibilitat técnica. D’aquesta manera, el concepte de MUSEU, tal com era entès fins ara, està canviant dia rere dia.


A continuació es mostren les imatges amb les que el grup va reforçar els seus arguments: